Benvinguts de nou:
Espero retrobar-nos per cloure l’exposicio de «Un espai 4 mirades»Ja fa un any que els seus autors m’acompanyen i em guarneixen la sala amb les seves creacions. Malauradament en Joan Romaní (Scaramuix) ens va deixar sobtadament el 13/8/2025. Serveixi doncs aquesta cloenda com un comiat afectuòs. No hi haurà totes les obres amb les que la várem inaugurar, però de ben segur que us agradarà contemplar algunes de les que hi resten. I aqui podeu veure el Icar que va crear el Joan amb col.laboració de la florista Roser Farré el 2019 i que enguany ha tornat a presentar-lo a Temps de Flors Girona 2026.
Passarem un agradable diada passejant, escoltant poesia amb les veus dels propis autors, en els entorns naturals on hi ha vestigis de l’època medieval, arbres centenaris, fonts construides al segle XIX . Enguany amb aquesta primavera exuberant serà una delicia.
Farem un tastet degustació dels productes del forn, al mig dia els que vulguin podran compartir el dinar amb nosaltres, i a la tarda en Rafel Subirachs ens sorprendrà amb música i alguna cosa més.
I per acabar brindarem amb cava i els pintors ens explicaran les seves obres.
Com que es una jornada oberta, sobre la marxa s’acceptaran propostes creatives poètiques o musicals.
Tal com diu el programa, cal que us apunteu al formulari d’inscripcions abans del 15/6. I allà trobareu el detall de les inscripcions, segons vingueu, mati, tot el dia o si us quedeu a dinar.
https://forms.gle/VjKrrgHemkXKFjQo6
Un record de la jornada, resum i fotografies
EL MATI
Amics, tal com estava anunciat vàrem passar una jornada immillorable, 30 poetes passejant i recitant per la vora del riu. Us faig un petit resum del que us vaig explicar, intercalat amb les precioses poesies. Jo no soc poeta, però he fet meus els espais dels meus avantpassats i els comparteixo. Espais d’origen medieval, com la resclosa que van fer construir Joan i Pau Bellpuig amb permís del Sr. de Taradell, Carles de Vilademany entre 1500 i 1600. La Mare de les Fonts i la resclosa del segle VXII que va construir l’Ajuntament per portar aigua fins a Vic, una bona part amb mina i l’altre al amb canonada per creuar el riu Gurri, i entrar a Vic per el Pont del Remei, fins la font de la Catedral donant aigua a les cases del carrer de la Ramada, Sant Hipòlit, carrer de l’Escola i fins el primer pis de la Plaça del pes. Pel camí van anar deixant una font a cada casa de pagès per on passaven, a canvi de l’obligació de conservar neta la mina. I com no, la font mes gran, on hi havia de tot, pou, font, i safareig per rentar en benefici de la casa de Bellpuig. El Moli, del que ja només en queden restes de la paret de la basa, el pou, el carcabà i els engranatges. Hi havia una casa enganxada a la paret de la basa que era la llar del moliner alhora masover. Aquests molí va funcionar fins als anys 60, va ser l’últim molí i moliner que va persistir, segurament perquè eren pagesos que conreaven terres de Bellpuig fins als anys 70, en què va ser enderrocat. Està documentat que hi feia estada en Joan de Serrallonga, ja que en Pau Bellpuig li cedia per pernoctar portava menjar. Ves a saber el motiu, si per afinitat a la causa o per assegurar-se no ser robat. Jo em decanto per aquesta versió. Vàrem seure una estona, i recitar a la fresca al pont sobre el Gurri, que es l’antic camí ral de Malla a Taradell, que feien els pagesos per desplaçar-se amb carro o a peu, i per portar farina a moldre. El va construir el meu avi Joan Bellpuig durant a seva etapa de batlle de Taradell del 1932 al juliol 1939. Època convulsa.
Seguírem passejant, ja una mica a la idea doncs començava el calor. Comento de passada les innovacions que va fer el meu pare Casimir entre el 1950 i 1966 per poder regar i pujar aigua a la casa, i contemplem de la font de l’horta, el pou, la mina, la font i el safareig i ja enfilem cap a la casa, el calor comença a apretar.
Varem passar pel mig del que havien sigut les hortes de Bellpuig, que es regaven amb el sobrant de la bassa del moli, quan es feia servir el moli, primer era deixar anar l’aigua al riu, era sagrat per mantenir la propera resclosa de la Verneda, que donava servei al Moli del Ral. Aquestes hortes ja eren del Castell de Montrrodon, i els de Bellpuig en tenien cura.
Ara el Gerard, el nostre fill, es un nou pagès forner que també es dedica a produir alguns productes d’horta en un tros mes a munt, a prop de casa però sobretot hi conreua blats antics que farà servir per moldre en un moli de pedra, i amb la farina elaborar els seus pans amb farina ecológica. Suposo que haureu observat que aquests blats don mes alts, tenen molta mes palla. Però aixó els blats moderns ham estat modificats perquè facin menys palla, i son mes curts. Però tot això afecta a la digestibilitat perquè tenen mes gluten. El Gerard es al nou pages de Bellpuig que s’ha re-inventat per el segcle XXI, nosaltres amb el Carles varem produir amb convencional a cavall entre el segle XX i el XXI.
Ens esperava un vermut als baixos de la casa, una de les zones mes antigues que conservem, una mica arranjades, ens refresquem i ja pugem a dalt a dinar, amb les taules ben parades i a punt. Agomboiats per els quadres dels amics pintors que l’engalanen i el piano que espera l’hora de ser tocat. Tota aquesta matinal s’ha pogut fer gràcies al Joan Gimeno, amic de joventut, i la seva dona Isabel Garcia fidels seguidors i assistents de la majoria d’activitats que s’han fet a Bellpuig.
A LA TARDA
Al punt de les 5 ja a punt l’auditori , entre tots ens vam afanyar a desmuntar i tornar a muntar. Qui ho hauria de dir que una sala d’una masia com aquesta on tot estava sempre igual esdevindria un espai multifuncional. Val a dir que aquesta sala també servia per els àpats importants com casaments, batejos i comunions i com no podia faltar les misses noves dels diferents capellans de la casa, ja que a tocar de la sala hi havia un oratori que el 1966 es va cremar. Els àpats els servien fondes de Vic, com Cal U, Can Dinares o Can Ventura, ho duien tot, no hi faltava de res, taules ben parades, els plats mig preparats, els acabaven d’arranjar a la cuina de la casa i no hi mancaven els gelats “mantecados “que en deien , ja veieu que els càterings ja estaven inventats.
Per esperar el plat fort de la diada, la Maria Puig va amenitzar l’espera amb cançons del repertori català i popular.
I, com a acte final, l’obra que ens va oferir en Rafael Subirachs, un gran poema del Dr. Eduard Junyent amb música del seu pare, Rafael Subirachs i Ricart, un drama musical bíblic estrenat l’any 1933, revisat per ell mateix del que va tocar-ne alguns fragments amb el piano que ens va deixar un bon regust…”
Va tocar el vell piano comprat per la tieta M. Dolors Bellpuig al voltant dels anys 40, abans no em consta que ningú toqués el piano, però té anys aquest almenys 150, d’una empresa catalana Bernareggi- Estela que es dels primers que es varen fabricar a Catalunya.
I per acabar, em tocava a mi cloure l’acte, que incloïa la cloenda dels pintors que durant un any han engalanat la sala. El lema de l’ocasió era un espai 4 mirades on cada un dels pintors va interpretar la Natura amb el seu estil particular amb quatre quadres que ho representaven. I avui per acomiadar-se només n’hi havia tres . La Lola Hosta, El José Juan Coll i el Jesús Ramos, ja que malauradament en Joan Romaní ens va deixar el 13/8 del 2025 després d’un malaurat accident a la Segarra. La meva vinculació amb cada un dels pintors és diversa, amb la Lola compartim un passat familiar, la seva besàvia Conxa era la germana del meu besavi Casimir, i es va casar amb Joan Hosta de Can Hosta de Breda. La Lola va ser la pionera en engalanar i presentar la seva obra , un recorregut de la seva vida com a pintora des) dels anys 1970 fins al 2021, la va seguir el Joan Romani, (Scaramuix) estiuejant de Taradell, amic de la infància que junt amb altres, companys venien a jugar aquí a Bellpuig, la meva mare s’ocupava que sempre tingués amics amb qui jugar, i d’aquella època vàrem conservar amistat, i no va ser fins el 31/7/2023 quan ell va inaugurar també un recorregut pictòric, artístic com a dibuixant, i escultor de diferents etapes. Va ocupar una part dels antics graners per utilitzar-lo com a estudi i taller fins a la seva mort. José Juan Coll de Sant Julià de Vilatorta casat amb una cosina del Carles, dibuixant, artista i jesús Ramos, de Taradell, pintor gairebé professional, varen compartir l’espai amb la Lola i el Joan. Inaugurant el 31/5/2024 .
Avui fem la cloenda per donar pas a nous artistes.
La Joana Estradé de Barcelona amb la que es uneix una amistat vinculada als monjos benedictins de Montserrat a traves del Santuari del Miracle, artista floral experta en Ikebana i també es dedicar a la pintura. Eduard Guasch un altre bon amic de fa molts anys, de Vic, que sempre ha pintat per afició i gairebé també n’és un professional. Els Artistes de Carrer, que es troben cada dimecres per pintar, amb els que la Lola Hosta també hi és, han pintat moltes masies del municipi, espais urbans de Taradell i altres llocs. Per inaugurar aquesta propera engalanada que serà el 24/10/2026, ens acompanyarà un monjo de Montserrat, Carles-Xavier Noriega amb un treball musical que ja va presentar al Miracle la tardor del 2025 que es diu Introducció a la musica pop-rok amb sentit espiritual
També ens va acompanyar en Ramon Plandiura Vilacís, advocat de professió i escriptor per afició. En Ramon, com la Lola també comparteix passat amb els Bellpuig, la seva besàvia la Maria va sortir de la casa de Bellpuig per anar a Vilacís , una altre masia de Taradell com la nostra, per casar-se amb en Ramon Vilacís l’hereu de l’època. En Ramon ja ha publicat dos llibres, el Petit Ramon Frederic, que narra la seva vida de nen a un poble d’Osona , Sant Hipòlit de Voltregà, i ara recentment, encara l’està presentant, L’Horta de Sant Josep Memòria d’un col.legi vigatà que narra la història i formació del Col·legi Sant Miquel dels Sants de Vic. És gràcies a ell que em va introduir a l’escriptura i m’ajuda amb la meva novel.la històrica que estic escrivint sobre la casa de Bellpuig i els avantpassats des del segle XI. Una aposta ambiciosa que espero poder acabar amb goig.
I no em voldria deixar d’anomenar la Meius Ferres Fluvià, en aquests cas un parentiu mes proper, filles de cosines. Son els parents d’Olot, la meva àvia Pilar i el seu avi Miquel eren germans. L’hereu de Bellpuig el Joan va anar a buscar una noia, a la Garrotxa, la Pilar Fluvià, mestra d’una bona casa, el Fluvià de els Hostalets d’en Bas. La Meius es filòloga, i ha estat uns anys a l’Executiva d’ERC, i sempre que pot ens visita i mantenim una estreta relació.
A amb tot això tot ja veieu, que aquestes cases pairals, tenen història i els seus habitants es vinculen uns amb les altres i com la música, la poesia, la natura i la cultura en general han contribuït a fer de la nostra terra, Catalunya, una realitat singular que entre tots els que som aquí, l’estimem i li volem donar continuïtat
I com a no, no podiem marxar sense tastar els productes del forn del Mas Bellpuig, les coques de Sant Joan, les coques dolçes i salades i poder adquirir els pans i la brioxeria que produeix el forn de llenya, amb una copeta de cava. El que va atendre a tots els compradors va ser el nostre net, i fill del Gerard Aniol, que ja està acostumat però es va veure una mica desbordat amb tanta demanda tota a l’hora..
Es un text llarg, però tot el que hem viscut junts avui també ho ha sigut, bonic i ple d’emocions.
Marta Bellpuig
