L’HIVERN: Temps de Silenci
El silenci que parla
Oh. l’embadaliment de la natura!
Indefinible estat de poesia
quan res desequilibra l’harmonia
d’aquell instant de calma qui perdura.
De sobte l’enigmàtica ventua,
com ànima sadolla d’alegria,
esclata en vagorosa melodia
qui flor a terra imperceptible sura.
És la veu del silenci. Quan impera
la quietud, del misteri sobirana,
ells es deixonda tímida i lleugera,
de mil remors vessant la filigrana
I dubta el cor si és una veu llunyana
o el suau respir de la natura entera.
Guerau de Liost
(Muntanya d’ametistes, 1908)
l’HIVERN: Temps per l’enyorança, la tristesa , el record
Viatge d’hivern
Amb boira als esbarzers i llargues línies
De ceps negres, la terra s’obre al mar Llunyans,
els aspres crits de les gavines
Desperten els turons d’oliverars
Del color dels seus ulls.
L’amor, que tant ens va costar bastir
Amb castells a la sorra, l’ha arrasat
La mar quotidiana… Ja , la platja
Torna a ser un pla de llum sense cap ombra.
Deixo caure la sorra entre els meus dits,
Els grans de marbre
Que bastiren la meva irrealitat.
Joan Margarit
(Llum de pluja 1986)
L’HIVERN: La solitud com espai de retorn i retrobament
Quietud perduda
S’encalma el vent, també la mar s’encalma.
Ara les barques van tornant a port
i els pins s’adormen vora les cales.
Un mantell de silencis posa accents
d’intimitat damunt de cada cosa.
La quietud, la quietud perduda
com un retrobament inesperat.
Molt lluny se sent alguna veu que canta.
Miquel Martí i Pol
(Quietud perduda, poesia inèdita, 2004)
